El desbordament de l’autopista AP-7 al seu pas per les Terres de l’Ebre ha arribat al límit. Quatre anys després que la via fos definitivament alliberada de peatges fins a la frontera francesa (setembre del 2021), la situació és insostenible, com era absolutament previsible. I no es tracta de ser aprofitat i parlar quan les coses ja han passat. Van ser moltes les veus que, ja abans que s’aixequessen les barreres entre Vila-seca i Alacant (gener del 2020), van reclamar que es treballés políticament per a garantir a mitjà i llarg termini el manteniment suficient —quantificat en més de 50.000 euros per quilòmetre a l’any— o les millores estratègiques que requerís la via —la concessionària Acesa va finançar el tercer carril entre el Vendrell i Salou a principis de segle.
El cas és que el Govern espanyol se va penjar la medalla d’haver convertit l’autopista de l’eix mediterrani en gratuïta sense matisos, sense ni tan sols cobrar un pagament per ús al transport internacional de llarga distància. La mesura, d’entrada, ja no podia ser més popular, però avui el que pesa és una situació completament insostenible que no tindrà una primera solució clarament efectiva fins que l’Estat no faça el tercer carril entre l’Hospitalet de l’Infant i Amposta, cosa que no està prevista —en el millor dels casos, per una qüestió de terminis mínims— abans del 2027.
L’increment de trànsit, com era d’esperar sense remei a partir de la gratuïtat, no ha dixat d’incrementar-se i ha fet més aclaparadora una pressió que ja exercien els camions des del moment en què se’ls havia prohibit circular per l’N-340. Tot plegat, fins a fer vessar els dos carrils del tram ebrenc de l’autopista.
Fa mesos que usuaris amb vincle amb les Terres de l’Ebre que tenen el seu domicili habitual a Tarragona o Barcelona i venen a passar el cap de setmana, han hagut de començar a buscar rutes alternatives per a continuar visitant regularment un territori que, a la pràctica, s’ha tornat a quedar sense via ràpida lliure de pagament, amb l’afectació que això també té sobre els transportistes i les empreses ebrenques que mouen matèries primeres o producte final per carretera. La regió de l’Ebre no va tindre via lliure d’altes prestacions —com tenien i tenen territoris menys poblats i menys estratègics d’altres parts de l’Estat— mentrestant l’autopista va ser de peatge, perquè el projecte de l’autovia A-7 va fer un parèntesi vergonyant a les Terres de l’Ebre, i tampoc no la té ara, perquè l’AP-7 sense barreres ha col·lapsat.
El resultat, amb perspectiva de territori, és lamentable, i les solucions plantejades a curt termini no tenen garantia ni tan sols de ser materialitzades, perquè l’última vegada que es va anunciar una limitació de velocitat al tram ebrenc de l’AP-7, l’any 2022, senzillament no es va arribar a aplicar mai. Quan els agents socioeconòmics i els mitjans de comunicació posen el crit al cel, com per exemple després dels últims tres accidents en una setmana i les coes derivades, el Govern s’activa per a anunciar millores, però al cap d’uns dies o setmanes, la realitat previsible que ningú va voler abordar torna a imposar-se.
